El Campello en color sépia

Hui, he trobat una fotografia antiga de El Campello, el poble de ma mare i també el meu. Li he ensenyat la imatge i hem començat a parlar. Els records de la seua infantesa li han tornat amb la mateixa vivesa amb la que crema l’herba seca quant li arrimes una xicoteta flameta, que en este cas ha estat la foto vella del poble.

Ràpidament, un gran torrent de vivències ha tornat al seu cap, i s’han fet molt presents en el nostre diàleg entre dos generacions.

Abans es vivia amb contacte amb la natura, al carrer, sentint el pas de les estacions que marcava en cada moment la forma de viure de la gent. A més a més, viure al carrer La Mar era molt especial amb les onades trencant davant de casa i sempre jugant entre les barques xapant arena banyada. Olor a sal, a peix sec i a pa i mel.

Al Campello es veu el sol nàixer tots els dies des del fons de la mar, unes voltes com una bola encarnà i altres amb tonalitats roses i de color safrà. Com olia de bé la mar!

Al matí, els xiquets calçats amb espardenyes feen rodar la roeta camí de la Senda del tio Paco el filaor, que era la fàbrica de fil per fer les xàrcies. Se sentia la olor de pa acabat de fer, els cops de martell dels ferrers i el roïo dels carretons que anaven amunt i avall. Que bé ol el matí, encara carregat d’estrels! Flaire a primavera, a geranis, a brisa marinera.

Afluixa! Tensa! Tots ajudaven en la varada d’una nova barca feta per les mans expertes dels Vaellos. I aixina passaven el dia, l’horitzó sempre presidit pel Cabeçó^% que ha estat testimoni silenciós de El Campello.

Per sopar conill fregit amb tomata i al final del dia, ja descansant a casa, mentre ens adormíem se’ns omplia l’ànima d’una intima felicitat rememorant els esdeveniments viscuts durant eixe dia.

A l’estiu, el vaixells anaven a Laraig.* Perfum de salat impregna l’aire. El polp sec i la sardina fresca rostits a l’hora d’esmorzar, feen la delícia dels nostres paladars.

També recorde al xambilero amb el seu carret. Duc xàmbils,^# rotllets i aigua civà!

Les orandelles sobre els fils de la llum semblem una partitura de música esperant que una batuta invisible les faja alçar el vol. Tot era meravellós: barques, veles, bromera, algues, sol, petxines, pedres.

La brisa de l’estiu venia acompanyada de l’olor a ametlla recent pelada. L’escorfa aspra, de color gris i el soroll continu de la pedra picant sobre el banc de pedra. Records dels sacs d’ametlla amuntegats als cobertisos, i la olor dolça de les garrofes.

Les vespes revolotegen amb les seues ales cristal·lines sobre el botijó que hi ha damunt del mostrador. Fruita i verdura fresques banyades pel reixiu.

Jo per la meva part, recorde que quan era xicotet m’agradava molt caminar per dins de les sèquies, ja de ciment, amb el meu camionet de plàstic carregat de terra amunt i avall. I a la vesprada, ma mare em cridava que ja es hora de berenar pa i boix^$ amb les restes de la picada de la nyora per fer la paella. O quan fea tortilla de carabasseta per sopar i jo en sentir l’olor que s’estenia pel bancal anava de seguida en busca del aliment. La veritat es que passava tot l’estiu amb un banyadoret i unes sandalies de goma d’aquelles color carn. Feliçitat en estat pur!

Jo també recorde quan després de dinar obríem un meló d’aigua, sucós, que s’esgarrava en ser ferit pel ganivet de cuina, oferint-nos esplèndid, el seu magatzem aigualós de sucre vermell.

Tomates, pebreres, albergínies, safanòries i sacs de creïlles.

El teuladins saltaven de rama en rama del pi, ara amagant-se entre unes pinyes, ara volant un poc per tornar de seguida amb els seus jocs.

Al estiu, el sol es posa lentament i l’ombra allargada de les cases es projecta cap a les barques que dormen sobre l’arena. Mentre el sol va baixant, s’encenen les fogueres per fer el sopar. Ja fetes les brases, l’olor a pebreres rostides, tomates i cebes ho inunda tot.

I al anar apagant-se la remor del dia, els veïns treuen les cadires a la porta de casa que inviten a la tertúlia.

I aixina, anava passant l’any. Després, al assomar-se la tardor, començava a fer-se de nit mes enjorn. A l’octubre sempre hem celebrat la festa major de santa Teresa al Campello. Els cavallets pegant voltes, les paradetes de torró i l’home que anava pels carrers oferint “arrop i tallaetes”. Aquella fuita deliciosa passada pel solatge que deixa el most concentrat, sense fermentar i ric en sucre, amb el qual es confita la fuita. Carabassa bullida, moniato, escorfa de taronja, troços de bresquilla...^&

Pels vols de l’octubre, sempre començaven les primeres pluges. Un gat miola en el pati i les primeres gotes comencen a caure, lentament. Quan plou al Campello, tot es fa silenci i la Natura calla per rebre la desitjada aigua sobre la terra abrasida. La terra ol a pluja, aquella olor tan especial al Campello.

Quan la retirada del sol permetia vore els punts de llum que esguiten el firmament, passar el Barranquet^ era un repte a la por. Però a voltes, havíem d’anar a casa d’una tia o un familiar que vivia a la part de dalt del poble i travessàvem corren per arribar a les cases quan més ràpid millor.

I aixina, casi sense donar-nos compte, arribava el Nadal i dinàvem tarongetes de carn fetes amb sang i pinyonets, i de postres un trosset de torró d’Alacant.

L’esmolaor! El so de la seua harmònica es mesclava amb la remor de la pedra d’esmolar, ganivets del pa, navaixetes i astisores.

Al hivern es fa fos enjorn i s’ha d’estar a casa. El rosari es desgrana en les mans de les dones. El trenet de les huit i mitja se sent en la llunyania mentre un gos lladra nerviós. Les fulles dels arbres de la plaça de l’església ballen en bufar el vent gelat del vespre mentre algunes gotetes menudes d’aigua comencen a caure. La mar esguita amb agressivitat de blanca bromera la Torreta de la Illeta,^@ les cases i l’aire...

^%Cabeçó d’Or: Muntanya de 1209 m d’alçada que delimita el perfil interior de l’horitzó al Campello.

*Laraig o Larraix: es una ciutat de la costa del Marroc que es troba a 86 km de Tànger.

^#xàmbil: gelat al corte com un sandwich entre dos barquillos rectangulars.

^$pa i boix: pa amb oli refregat amb el mànec del morter de picar la nyora fregida que afegim a la paella.

^&bresquilla: préssec.

^Barranquet: depressió del terreny que hi havia entre la part alta del poble i el carrer La Mar. Actualment, ja tot urbanitzat.

^@Torreta de la Illeta: torre de vigia del segle XVI  per defensar-se dels atacs dels pirates berberiscs.

Dedicat a Encarnació Giner i Parodi, veïna de El Campello i inspiradora d'estes vivències que he plasmat aquí.