Hui, he trobat una fotografia antiga de El Campello, el
poble de ma mare i també el meu. Li he ensenyat la imatge i hem començat a
parlar. Els records de la seua infantesa li han tornat amb la mateixa vivesa
amb la que crema l’herba seca quant li arrimes una xicoteta flameta, que en este
cas ha estat la foto vella del poble.
Ràpidament, un gran torrent de vivències ha tornat al seu
cap, i s’han fet molt presents en el nostre diàleg entre dos generacions.
Abans es vivia amb contacte amb la natura, al carrer,
sentint el pas de les estacions que marcava en cada moment la forma de viure de
la gent. A més a més, viure al carrer La Mar era molt especial amb les onades
trencant davant de casa i sempre jugant entre les barques xapant arena banyada.
Olor a sal, a peix sec i a pa i mel.
Al Campello es veu el sol nàixer tots els dies des del
fons de la mar, unes voltes com una bola encarnà i altres amb tonalitats roses
i de color safrà. Com olia de bé la mar!
Al matí, els xiquets calçats amb espardenyes feen rodar la
roeta camí de la Senda del tio Paco el filaor, que era la fàbrica de fil per
fer les xàrcies. Se sentia la olor de pa acabat de fer, els cops de martell
dels ferrers i el roïo dels carretons que anaven amunt i avall. Que bé ol el
matí, encara carregat d’estrels! Flaire a primavera, a geranis, a brisa
marinera.
Afluixa! Tensa! Tots ajudaven en la varada d’una nova
barca feta per les mans expertes dels Vaellos. I aixina passaven el dia,
l’horitzó sempre presidit pel Cabeçó% que ha estat testimoni
silenciós de El Campello.
Per sopar conill fregit amb tomata i al final del dia, ja
descansant a casa, mentre ens adormíem se’ns omplia l’ànima d’una intima
felicitat rememorant els esdeveniments viscuts durant eixe dia.
A l’estiu, el vaixells anaven a Laraig.* Perfum de salat
impregna l’aire. El polp sec i la sardina fresca rostits a l’hora d’esmorzar,
feen la delícia dels nostres paladars.
També recorde al xambilero amb el seu carret. Duc
xàmbils,# rotllets i aigua civà!
Les orandelles sobre els fils de la llum semblem una
partitura de música esperant que una batuta invisible les faja alçar el vol.
Tot era meravellós: barques, veles, bromera, algues, sol, petxines, pedres.
La brisa de l’estiu venia acompanyada de l’olor a ametlla
recent pelada. L’escorfa aspra, de color gris i el soroll continu de la pedra
picant sobre el banc de pedra. Records dels sacs d’ametlla amuntegats als
cobertisos, i la olor dolça de les garrofes.
Les vespes revolotegen amb les seues ales cristal·lines
sobre el botijó que hi ha damunt del mostrador. Fruita i verdura fresques
banyades pel reixiu.
Jo per la meva part, recorde que quan era xicotet
m’agradava molt caminar per dins de les sèquies, ja de ciment, amb el meu
camionet de plàstic carregat de terra amunt i avall. I a la vesprada, ma mare
em cridava que ja es hora de berenar pa i boix$ amb les restes de la
picada de la nyora per fer la paella. O quan fea tortilla de carabasseta per
sopar i jo en sentir l’olor que s’estenia pel bancal anava de seguida en busca
del aliment. La veritat es que passava tot l’estiu amb un banyadoret i unes
sandalies de goma d’aquelles color carn. Feliçitat en estat pur!
Jo també recorde quan després de dinar obríem un meló
d’aigua, sucós, que s’esgarrava en ser ferit pel ganivet de cuina, oferint-nos
esplèndid, el seu magatzem aigualós de sucre vermell.
Tomates, pebreres, albergínies, safanòries i sacs de
creïlles.
El teuladins saltaven de rama en rama del pi, ara
amagant-se entre unes pinyes, ara volant un poc per tornar de seguida amb els
seus jocs.
Al estiu, el sol es posa lentament i l’ombra allargada de
les cases es projecta cap a les barques que dormen sobre l’arena. Mentre el sol
va baixant, s’encenen les fogueres per fer el sopar. Ja fetes les brases,
l’olor a pebreres rostides, tomates i cebes ho inunda tot.
I al anar apagant-se la remor del dia, els veïns treuen
les cadires a la porta de casa que inviten a la tertúlia.
I aixina, anava passant l’any. Després, al assomar-se la
tardor, començava a fer-se de nit mes enjorn. A l’octubre sempre hem celebrat
la festa major de santa Teresa al Campello. Els cavallets pegant voltes, les
paradetes de torró i l’home que anava pels carrers oferint “arrop i tallaetes”.
Aquella fuita deliciosa passada pel solatge que deixa el most concentrat, sense
fermentar i ric en sucre, amb el qual es confita la fuita. Carabassa bullida,
moniato, escorfa de taronja, troços de bresquilla...&
Pels vols de l’octubre, sempre començaven les primeres pluges.
Un gat miola en el pati i les primeres gotes comencen a caure, lentament. Quan
plou al Campello, tot es fa silenci i la Natura calla per rebre la desitjada
aigua sobre la terra abrasida. La terra ol a pluja, aquella olor tan especial
al Campello.
Quan la retirada del sol permetia vore els punts de llum
que esguiten el firmament, passar el Barranquet^ era un repte a la por. Però a
voltes, havíem d’anar a casa d’una tia o un familiar que vivia a la part de
dalt del poble i travessàvem corren per arribar a les cases quan més ràpid
millor.
I aixina, casi sense donar-nos compte, arribava el Nadal
i dinàvem tarongetes de carn fetes amb sang i pinyonets, i de postres un
trosset de torró d’Alacant.
L’esmolaor! El so de la seua harmònica es mesclava amb la
remor de la pedra d’esmolar, ganivets del pa, navaixetes i astisores.
Al hivern es fa fos enjorn i s’ha d’estar a casa. El
rosari es desgrana en les mans de les dones. El trenet de les huit i mitja se
sent en la llunyania mentre un gos lladra nerviós. Les fulles dels arbres de la
plaça de l’església ballen en bufar el vent gelat del vespre mentre algunes
gotetes menudes d’aigua comencen a caure. La mar esguita amb agressivitat de
blanca bromera la Torreta de la Illeta,@ les cases i l’aire...
%Cabeçó d’Or: Muntanya de 1209 m d’alçada
que delimita el perfil interior de l’horitzó al Campello.
*Laraig o Larraix:
es una ciutat de la costa del Marroc que es troba a 86 km de Tànger.
#xàmbil: gelat al corte com un
sandwich entre dos barquillos rectangulars.
$pa i boix: pa amb oli refregat amb el
mànec del morter de picar la nyora fregida que afegim a la paella.
&bresquilla: préssec.
^Barranquet: depressió
del terreny que hi havia entre la part alta del poble i el carrer La Mar.
Actualment, ja tot urbanitzat.
@Torreta de
la Illeta: torre
de vigia del segle XVI per defensar-se
dels atacs dels pirates berberiscs.
Dedicat a Encarnació Giner i Parodi, veïna de El Campello i inspiradora d'estes vivències que he plasmat aquí.
